Com vas arribar a El Barquer?
Fa uns anys vaig dirigir Jerusalem, un text de Butterworth anterior a The Ferryman, una obra molt potent i plena de vida.
Quan vaig llegir El barquer, vaig veure que el material contenia tanta energia com Jerusalem i que, a més, la història s’emmarcava en un context històric i polític molt interessant: la Irlanda del Nord del 1981, un moment important dins el període conegut com els Troubles, un conflicte que es va estendre al llarg de trenta anys i que va deixar milers de morts i, també, moltes ferides obertes. A l’obra, es barregen la violència i la política amb la vida quotidiana d’una família que viu al camp i que mira de mantenir-se allunyada de les bombes. Malgrat la guerra, la vida segueix endavant.
Què t’atrau de Butterworth?
Doncs que, entre d’altres coses, és un autor capaç d’escriure fins a 19 personatges i aconseguir que tots tinguin ànima, una veu pròpia i que tots siguin rellevants. No hi ha figurants, tots són peces imprescindibles dins el relat. D’altra banda, és a través d’ells que Butterworth explica l’obra. No sembla interessat en alçar la seva veu per sobre de les dels personatges per moralitzar, per arribar a cap conclusió tancada ni per donar-nos cap mena de lliçó. Simplement, imagina un grup de gent a la que li passen coses. Coses maques i esperançadores. Coses profundament tristes. I, també, coses terribles. Jerusalem i El barquer són les seves dues obres més grosses i, en la meva opinió, les millors. Tenen aquell aroma de text contemporani que podria arribar a esdevenir un clàssic. Encara que això, com tantes coses, només el temps ho dirà.
En quin moment de la història del conflicte d’Irlanda del Nord se situa l’obra?
Com apuntava abans, l'acció transcorre en un sol dia de finals d’agost de l'any 1981, en una zona rural del comtat d’Armagh, a Irlanda del Nord, enmig del conflicte conegut com els Troubles i que, durant trenta anys, va enfrontar els republicans catòlics irlandesos –que volien independitzar-se del Regne Unit i que el seu territori formés part de la República d’Irlanda– amb els protestants unionistes o lleialistes –que volien seguir sent britànics.
L'any 1981 va ser un moment clau dins la història del conflicte. Els presos de l’IRA havien provat diferents tipus de protesta a les presons angleses, com les vagues d’higiene. El 1981, per a reivindicar el seu estatus de presos polítics, van començar les vagues de fam. Davant la negativa del govern britànic liderat per Margaret Thatcher de reconèixer aquest estatus a persones que, en la seva opinió, només eren criminals, van morir fins a deu membres de l’Exèrcit Republicà Irlandès. El primer d’ells, va ser Bobby Sands. Les vagues de fam van atraure l’atenció dels mitjans de comunicació i el conflicte d’Irlanda del Nord va obtenir un gran focus mediàtic. Això va afavorir que s’obrís un camí de negociació política en la resolució del conflicte, que culminaria, anys més tard, amb els Acords de Divendres Sant del 1998.
També es tracta el tema dels desapareguts.
Sí. Això s’explica molt bé en el magnífic llibre No diguis res, de Patrick Radden Keefe. L’IRA, davant les sospites que algú podia ser confident de la policia, va fer desaparèixer algunes persones al llarg del temps. Ningú no sabia del cert si aquestes persones eren vives o mortes. Simplement, havien “desaparegut”. Amb els anys, s'han desenterrat tots els casos, fins a 17 persones. Entre elles, l’oncle de l’actriu Laura Donnelly, parella de l’autor. Va ser ella que li va explicar al Butterworth la història del seu oncle irlandès que va passar tres anys “desaparegut” fins que es va trobar el seu cadàver. Aquest va ser el punt de partida a partir del qual Jezz Butterworth va començar a fabular, a construir una ficció. La Laura Donnelly, de fet, va formar part del repartiment que va estrenar la peça el 2017, al Royal Court. Feia el paper de Caitlin, la dona del “desaparegut” de The Ferryman.
Parla’ns de la família protagonista.
Els Carney son una família molt nombrosa que viu al camp, al comtat d’Armagh. El Quinn Carney i la Mary Carney tenen set fills. Amb ells, també hi viuen l’oncle Pat, la tia Pat i la tia Maggie, tots ells d’edat avançada. Així com la Caitlin Carney, cunyada del Quinn, i el seu fill Oisin.
Tot passa, com dèiem abans, en un sol dia: el Dia de la Collita. Un dia, doncs, de festa i celebració, que s’anirà esquerdant i enfosquint al llarg de l’obra.
El Quinn Carney, el personatge que interpreta el Roger Casamajor, havia format part, en el passat, de l’Exèrcit Republicà Irlandès. En un moment donat, però, va decidir deixar les armes. Va decidir canviar la lluita armada per la pàtria irlandesa per la preservació de la pau d’una altra pàtria: la seva família. Intenta mantenir la seva tribu lluny de la violència però, inevitablement, la violència acabarà trucant la porta dels Carney.
Al muntatge hi apareixen molts personatges i d’edats molt diferents.
És una bogeria. No havia fet mai una obra amb tanta gent i és una feinada però, també i sobretot, un regal. Ho ha sigut per a mi i crec que també ho serà pel públic. Es tracta d’una companyia extraordinària, en tots els sentits. S’hi barregen diferents generacions. Des de l'Imma Colomer, a prop de la vuitantena, fins a l’Elena Salvat, que té vuit anys. I, pel mig, totes les edats que vulguis. És realment emocionant treballar amb un grup així. Quan es creen aquesta mena de comunitats, cada assaig es converteix en una mena de celebració del teatre i de la vida. Un ritual lúdic, emocionant i ple de màgia.
La màgia, per cert, que també era present a Jerusalem, és un altre element important a la peça. El Barquer parla sobre la terra i les arrels. Parla sobre un territori en conflicte. Per fer-ho, s’evoquen els ancestres. I s’invoca, també, allò que no es veu però que hi és, sobretot a través del personatge de la Maggie Faraway, algú que veu allò que els altres no veuen. La Maggie és una mena de Cassandra però, com a la pobre Cassandra, ningú no acaba de fer-li prou cas.
Hi haurà força música, a escena.
La música és molt important a Irlanda. I ho va ser, també, a l'època dels conflictes, entre els joves, amb una gran explosió de bandes de punk rock, com els Undertones. En el nostre espectacle, el Carles Pedragosa s’encarrega de la direcció musical i de l’espai sonor, amb l’ajuda, en la part tècnica, del Damien Bazin. Una part de la proposta sonora consisteix en sons i músiques generats pels mateixos intèrprets.
Es cantaran, per exemple, algunes cançons en gaèlic irlandès. El gaèlic és una llengua molt antiga. Tant, que acaba resultant universal. El Carles ha descobert algunes cançons tradicionals irlandeses en gaèlic precioses.
Com és l’espai escènic?
El Lluc Castells ha dissenyat un espai on es donaran la mà allò quotidià i allò poètic o simbòlic, allò domèstic i allò més abstracte o instal·latiu.
Volíem, des del principi, evitar caure en el costumisme. I, al mateix temps, no volíem trair una peça que ens commovia profundament amb una proposta conceptual que li passés per sobre. Crec que ha aparegut un dispositiu que satisfà tots els desitjos. Parteix de la idea de la terra, de les arrels i dels ancestres que comentàvem abans. I de la idea del fang, de la torba irlandesa on apareix el cadàver que ho desencadena tot. No volem parlar només dels Troubles d’Irlanda del Nord sino de tots els conflictes oberts, del passat i del present. D’aquesta vella lluita entre l'amor i la violència, entre la pulsió de vida i la pulsió de mort, tan vella com el món, probablement.
A l’inci dels assajos, tot l’equip vau fer una trobada amb el periodista Antoni Batista. Com us va ajudar a entendre el conflicte?
L’Antoni Batista va viure el conflicte nord-irlandès sobre el terreny. N’és un especialista, com ho és, també, del conflicte basc. Ha mantingut converses amb molts dels seus protagonistes, de tots els bàndols. Parlar amb ell ens va aportar una visió desmitificadora, en certa manera. Ens va animar a evitar estereotips i a humanitzar els personatges. És perillós romantitzar la guerra.
Creus que El barquer té ressonàncies amb l’actualitat?
Malauradament, sí. Masses.
